El Testament de John Silver, de Josep Vallverdú

No és el primer cop que Josep Vallverdú  escriu una història sobre un personatge literari i li perllonga la vida a través de la seva recreació. Ho havia fet amb El Viatge del Dofí rialler (el retorn de Jim Hawkins a l’Illa del tresor) i en Les Raons de Divendres (a partir de Robinson Crusoe, de Dafoe).

El Testament de John Silver parteix d’aquesta idea, d’una pregunta que de vegades ens fem molts lectors quan tanquem la darrera pàgina d’una bona història: ens preguntem què passaria, a partir de llavors,  amb aquests personatges, que es queden per sempre més en la nostra ment?

Qui no ha intentar continuar en la seva imaginació aquell argument que ens ha fet gaudir de la lectura? En aquest sentit, podríem dir que les segones parts són gairebé consubstancials al fet de llegir, perquè tots els lectors, en un moment o altre, continuem donant vida als personatges dins del nostre cap…

Possiblement sigui per això que resulta tan espinós escriure segones parts d’una obra, sense decebre allò que n’esperen els lectors.

Josep Vallverdú fa aquest exercici, l’escriu… i se’n surt amb bon nota. I ens dóna la resposta a la pregunta d’ on devia anar a parar John Silver? I ho fa des del carinyo, el rigor, el respecte i, sobretot, mantenint una línia narrativa, un estil que lliga El Testament amb L’Illa del tresor.

No es casual que Vallverdú hagi estat traductor de Stevenson i de la mateixa Illa del tresor . El coneixement de l’obra d’Stevenson i del seu estil narratiu es deixa notar al llarg de tota l’obra, amb la qual cosa el lector té la sensació -gairebé la certesa- d’estar vivint l’aventura original, la continuació “natural” del clàssic.

De la mateixa manera que a l’Illa és Jim qui estira els fils de la trama, a El Testament també, i ho fa rebent un relleu físic, tangible, la ullera que Silver li deixa com a herència, una transició narrativa gens forçada, lògica al meu entendre.

A partir d’aquí, la descoberta d’un manuscrit ens ajuda a seguir la sort de Silver fins al darrer dels seus dies. Penso que aquest recurs del manuscrit trobat sigui, possiblement, la millor manera de donar versemblança literària a la continuació de la història, on Vallverdú s’hi recrea amb un lèxic ric i cultivat i una ambientació que ens trasllada al món dels pirates i del segle XVIII anglès. El relat resulta, estilísticament,  fresc i viu, es deixa llegir amb fruïció, aventures clàssiques en una illa, l’Illa, omnipresent.

Vallverdú es mira el personatge de Jonh Silver a través dels ulls de Jim Hawkins, Jim, i s’hi deixa veure l’afecte que li professa, l’atracció que sent per aquest personatge de la literatura a qui en un moment de la novel·la recorda d’aquesta manera: “Malgrat la intrínseca mala peça del personatge, jo no podia oblidar que, de tots els expedicionaris que havien pres part en l’aventura de l’Illa, ell era el que m’havia estat més proper. Com una mena d’oncle, trampós i gens de fiar, però, en definitiva, fascinant”(p.28). Es difícil definir amb tan poques paraules l’atracció que generacions de lectors han sentit pel que és, indiscutiblement, el PIRATA. Qui és, en realitat, el protagonista de l’Illa del Tresor?

Podeu llegir també aquest article a la web de Josep Vallverdú.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s