Aquesta novel·la d’inspiració autobiogràfica, i que en el seu dia va obtenir un gran èxit entre els lectors i la crítica francesa, explica la història d’una jove belga que comença a treballar a Tòquio en una gran companyia japonesa. Però al Japó actual, fortament jerarquitzat, la noia porta el llast d’un doble handicap: ser una dona i ser occidental. Aquesta doble condició la convertirà en el blanc d’una allau d’humiliacions i d’una progressiva degradació laboral que la portarà del món de la comptabilitat a servir cafès, encarregar-se de la fotocopiadora. I, per acabar-ho d’arrodonir, ocupar-se de la neteja dels lavabos d’homes.
L’autora fa una radiografia despietada i molt dura de la societat japonesa.
“… si cal admirar la japonesa -i cal fer-ho-, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li van esmunyint guix cap a dins del cervell: “Si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya”, “si rius, no seràs distingida”, “si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar”,…, “si un noi et besa la galta en públic, ets uns meuca”, “si menges de gust, ets una truja”…”.
Una lectura que no ens ha deixat impassibles. Recomanem també llegir, per complementar la lectura de Nothomb, el llibre d’Imma Monsó, Hi són però no els veus, on l’autora s’endinsa en el món dels japonesos i la seva cultura.
Com diu Imma Monsó : “Les afirmacions de Nothomb són contundents, i aquesta contundència és part del seu estil literari. L’any 1999 publica Estupor i tremolors que descriu l’experiència viscuda a l’edat de vint i tres anys, quan va tornar al Japó esperant trobar-hi el paradís perdut que ella recordava i en comptes d’això es va veure condemnada a treballar en un laberint de malentesos: una empresa que apareix sota el nom inventat de Yumimoto, on la protagonista malda per sobreviure a les ordres d’uns caps que exerceixen el poder d’una manera absurda.
Nothomb és el tipus de narradora que sap mirar-se el passat propi i les experiències més desafortunades (com és el cas clarament a Estupor i tremolors), i convertir-les en una experiència de plaer literari per a ella i per als seus lectors. És una mirada intel.ligent, aguda, de vegades fins i tot massa enginyosa, massa brillant, el fruit de la qual és una visió de la realitat presidida per una auto-ironia constant, una singular barreja de tendresa i d’humor àcid. Són aquests recursos, juntament amb un notable domini de la hipèrbole i de la poètica de l’excés, els que capaciten a l’autora per poder sublimar amb aparent facilitat les experiències més desagradables, fins i tot les més abjectes.”
Amélie Nothomb (9 de juliol de 1967 Kobe, Japó) és un escriptora belga en llengua francesa. El fet que el seu pare fos ambaixador de Bèlgica va fer que durant tota la seva infantesa i adolescència visqués a diversos països a banda del seu Japó natal: Xina, Estats Units, Laos, Birmània i Bangla Desh.
Des de 1992 publica una novel·la cada any (tot i escriure’n, segons declaracions de la mateixa Nothomb, 3 cada any, fruit d’almenys quatre hores diàries dedicades a l’escriptura).
Els seus relats es caracteritzen per una fascinació pel contrast entre la lletjor i la beutat, el vocabulari precís i (sovint) els trets autobiogràfics.
bibliofalset 