Tag Archives: Carles Terés

Els Dijous del Club: Licantropia, de Carles Terés

m102licantropia1La lectura del mes del Club va transportar-nos cap al Matarranya i les seves misterioses muntanyes on els llops i els llobaters campaven lliurement fa anys i panys. La història comença l’hivern de 1759, quan mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç, el protagonista de la novel·la,  té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.

L’autor del llibre és Carles Terès, va néixer el 1962 a Barcelona, tot i que els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. És dissenyador gràfic, columnista i escriptor.

Autor de la novel·la Licantropia, premi Guillem Nicolau 2011 (Edicions de 1984, 2013) i finalista al premi Creixells 2014. Ha publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…) i una selecció d’articles dins el recull 10 anys de Viles i gents (Carles Sancho, ed., Gobierno de Aragón, 2007).

De fet, Terès ha assegurat que “no hauria pogut escriure” la novel·la estant a Barcelona, “hauria fet una cosa diferent”. La novel·la recull el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera, tot i que l’escriptor ha reconegut que “és un problema” d’escriptors de la Franja, ja que aviat els acusen de voler catalanitzar la literatura si empren el català estàndard: “He fet un treball dialectal el més acurat possible, tampoc no volia caure en excessius castellanismes”, ha dit l’autor. “No sóc gens nacionalista en el sentit que em sento de la meva llengua, no m’importa on estiguin les fronteres. Sóc un escriptor aragonès perquè els meus pares són d’allà, hi visc i hi treballo, els meus fills i la meva dona són d’allà, i en llengua, català, ha conclós Carles Terés.

Tal i com diu Ricardo Ruiz Garzón al Quadern de El País, “ Una novel·la, ras i curt, que descobreix un dels millors autors mai sorgits de la Franja. I una nova troballa, per tant, d’Edicions de 1984”.

PRIORAT EN PERSONA, la tornada

adelils09-14
Aquest cap de setmana per sisè anys consecutiu i de la mà del Centre Quim Soler, escriptors d’arreu dels Països Catalans vénen al Priorat convidats per participar en la 3a. edició de les trobades d’escriptors Priorat en Persona: un espai de trobada per fer conèixer a través de la seva gent, un territori, el nostre.
Enguany han tornat els que varen venir el 2013: Mercè Arànega, Dolors Miquel, Marina Espasa, Josep Porcar, Ramon Solsona i Carles Terès, a compartir l’obra feta i retrobar-se amb les persones que els van fer d’amfitriones, Marta Cardona, Mateu Nogués, Roger Aleu i Rosa Gairal. Els seus textos i les imatges les podeu trobar al Diccionari Literari del Priorat.
Els escriptors convidats van passar per a Biblioteca el divendres. Mercè Arànega ens va fer una sessió de contes il·lustrats que ens va entusiasmar: els seus personatges, La Lola, En Tupi, El Caragol enxaneta, van prendre vida i veu.
A més a més la Mercè ens va regalar els seus dibuixos i un preciós abecedari!ABCaranegaaranega3
Després es va fer un acte en record de la Rosa Gairal, de Pradell, que ens va deixar aquest estiu. Aquest és el text que en va fer Carles Terès:

rosa-gairal-bn
“Pradell el coneixia de passar-hi pel damunt, és a dir, per la carretera camí de la costa. Una vila allà baix, aparentment enxubada, en un tram on l’estat de la carretera no em permetia fixar-m’hi gaire.
En baixar del microbús, la imatge mental, el prejudici, ja s’havia començat a esborrar. I la dona que ens va donar la benvinguda, amb una gorra i un somriure, el va acabar d’esmicolar. La Rosa Gairal és la mestra que tots hauríem volgut tenir. En un matí, unes poques hores, ens va fer conèixer la policromia de Pradell, de la seua gent. Pedra seca, molí d’oli, celler de vi, avellanes, biblioteca… i un passeig pels carrers. Mentre fèiem el vermut, vaig pensar que mai m’havien ensenyat tant d’un indret de manera tan intensa, extensa i, alhora, plaent.”
La trobarem a faltar.

Vídeo

Licantropia a la Biblioteca

Aquest divendres, de la mà del Centre Quim Soler, ve a presentar el seu llibre Licantropia, Carles Terès, participant de la tercera edició de Priorat en persona, i a més un dels tres finalistes del Premi Crexells per al foment de la lectura i difusió de la novel·la catalana contemporània, convocat per l’Ateneu Barcelonès.
m102licantropia1
La novel·la comença l’hivern de 1759. Mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.

Carles terèsCarles Terès va néixer el 1962 a Barcelona, tot i que els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. De fet, Terès ha assegurat que “no hauria pogut escriure” la novel·la estant a Barcelona, “hauria fet una cosa diferent”. La novel·la recull el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera, tot i que l’escriptor ha reconegut que “és un problema” d’escriptors de la Franja, ja que aviat els acusen de voler catalanitzar la literatura si empren el català estàndard: “He fet un treball dialectal el més acurat possible, tampoc no volia caure en excessius castellanismes”, ha dit l’autor. “No sóc gens nacionalista en el sentit que em sento de la meva llengua, no m’importa on estiguin les fronteres. Sóc un escriptor aragonès perquè els meus pares són d’allà, hi visc i hi treballo, els meus fills i la meva dona són d’allà, i en llengua, català”, ha conclòs Carles Terès.
Tal i com diu Ricardo Ruiz Garzón al Quadern de El País, “ Una novel·la, ras i curt, que descobreix un dels millors autors mai sorgits de la Franja. I una nova troballa, per tant, d’Edicions de 1984”
Aquí us deixem el reportatge que en va fer TV3:

http://www.tv3.cat/videos/4455572/LICANTROPIA-DE-CARLES-TERES