Tag Archives: Llegir el teatre

Els Dijous del club: El Carrer de les camèlies i La senyora Florentina

Març és el mes de Mercè Rodoreda a la Biblioteca, i el celebrem amb la lectura de les seves obres, El carrer de les camèlies i La Senyora Florentina i el seu amor Homer, aquesta darrera l’ anirem a veure al Teatre Nacional amb Llegir el Teatre, projecte del qual forma part la biblioteca de Falset.

El Carrer de les Camèlies és un clàssic de la literatura catalana, el segon llibre de Mercè Rodoreda escrit a l’exili que descriu a la perfecció, i només com sap fer ella, un retrat de la Barcelona de postguerra. On el carrer està ple de persones anònimes, víctimes del seu patiment particular, que esdevenen testimoni d’una època.

A la Cecília, la protagonista d’aquesta novel·la, la van abandonar al peu de les escales d’una casa del carrer de les Camèlies.

Rodoreda ens narra la vida i desgràcies de la protagonista i l’estreta relació que aquestes guarden amb la seva trajectòria sentimental amb els homes. La vida a la Barcelona de la postguerra és molt dura i encara més per una dona jove que depèn de tots els homes amb els que s’embolica.

Aquests s’aprofiten d’ella fins que és ella la que aprèn a treure profit d’ells. Finalment una Cecília madura i escèptica torna a trobar-se amb el primer home que va aparèixer a la seva vida, l’home que la va trobar i li va posar nom.

La Senyora Florentina i el seu amor Homer és una obra dramàtica de Mercè Rodoreda que es va editar a Barcelona, l’any 1993, dintre del recull El torrent de les flors. Existeixen dues versions d’aquesta obra. Sembla que va ser escrita en la seva primera versió sota el títol La casa dels gladiols, i la versió publicada és la posterior, titulada La senyora Florentina i el seu amor Homer.

A la Barcelona de principis del segle XX, les tristeses d’una professora de piano soltera es transformen en el vigorós procés de construcció d’una personalitat forta i lliure, davant dels ritmes marcats per un món de desitjos masculins. Una celebració de la independència femenina que en l’exili republicà de la seva autora també esdevé un lúcid clam pels valors democràtics.
Concebut des del diàleg directe amb una tradició escènica estroncada per la Guerra Civil, en un equilibri exquisit entre ironia i continuïtat, el teatre de Mercè Rodoreda és una baula fonamental a l’hora d’entendre aquesta veu tan assenyalada en la literatura europea del segle XX.

 

 

 

 

 

 

El Dijous del Club: Maria Rosa, d’Àngel Guimerà

96970564gLa lectura d’aquest mes del Club de Lectura portava premi: havíem d’anar al Teatre Nacional (ja que formem part del projecte LLegir el teatre) a veure la versió de Carlota Subirós de Maria Rosa, d’Àngel Guimerà. La tempesta del cap de setmana ens va deixar a casa, però la lectura no ens la vàrem deixar perdre.

Maria Rosa és un drama social i amorós en tres actes d’Àngel Guimerà aparegut el 1894. Inspirada en una història real que succeí a la localitat de Solivella, a la Conca de Barberà, a mitjan segle XIX durant la construcció de la carretera que travessa la vila.

La trama de l’obra descriu les intrigues, les tràgiques passions amoroses i les pulsions sexuals reprimides en el triangle que formen la Maria Rosa, l’Andreu i en Marçal, tres peons caminers que es coneixen en les feines de construcció de la carretera. La Maria Rosa, que es casarà amb l’Andreu, veurà com el seu marit és acusat de la mort del capatàs i enviat a una presó d’Àfrica, on morirà. Més endavant el Marçal, el culpable real de l’assassinat, aconsegueix de casar-se amb la vídua, desig que covava des que es van conèixer. Quan la Maria Rosa sàpiga la veritat es produirà el desenllaç fatal.

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o “ressorgiment” de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Als set anys va anar a viure a Catalunya, on s’adaptà ràpidament. Va ser una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional, (Mar i cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l’última dècada del s.XIX, on s’apropa més a la realitat de la societat catalana d’aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículum Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgès als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista.

Els Dijous del Club: Molt soroll per res, de William Shakespeare #llegirelteatre

La lectura per aquest mes de novembre formava part del projecte Llegir el teatre. Molt soroll per res, de William Shakespeare.soroll

Molt soroll per no res va ser escrita entre 1598 i 1599, és a dir, en el període central de la producció dramàtica de Shakespeare, i fou publicada en quarto el 1600, i més tard, el 1623 dins el recull First Folio que contenia trenta-sis obres del dramaturg.
Es tracta d’una de les seves millors i més populars comèdies, i quant al títol cal remarcar un detall que avui se’ns escapa i és que a l’època de Shakespeare el terme “nothing” sonava com “noting” i se li atribuïa el significat de “rumor” o “brama”.
En efecte, la trama, eminentment de temàtica amorosa, gira al voltant dels malentesos que produeixen en dues parelles d’enamorats, els rumors, les trampes, els paranys de les aparences, i la calúmnia ordida amb enganys. Amb allò que diu la dita popular a propòsit de les aparences, Shakespeare construeix una magnífica comèdia que combina l’enginy i una sòlida comicitat amb temes més transcendentals com l’amor, el desig, l’orgull, la calumnia, la vergonya, la infidelitat, l’engany i l’honor.
Absolutament tot en Molt soroll per no res té dues cares i està organitzat i presentat d’acord amb un principi binari d’aparellaments i d’oposicions. Avui en dia, sobretot gràcies a Shakespeare, estem acostumats a la mescla de dos estils dramàtics dins d’una mateixa comèdia. Però en el seu moment, Molt soroll devia semblar una audàcia experimental, ja que combina dos gèneres en aparença irreconciliables, l’alta comèdia i el melodrama, atorgant a cadascun d’ells el seu llenguatge característic (prosa i vers) i saltant de l’un a l’altre, no només d’una escena a l’altra, sinó també d’un parlament a un altre, o d’una frase a la següent.”
La dualitat, doncs, és present en tota l’obra i en tot moment: dos gèneres dramàtics, dos llenguatges, dos registres escènics, dues parelles d’enamorats (Hero i Claudi, Beatriu i Benedicte), dos cavallers (Benedicte i Claudi), dues donzelles (Hero i Beatriu), dos germans nobles (Don Pedro d’Aragó el seu germà bastard, Don Joan), dos germans d’edat (Leonato i Antonio, Leonata en aquesta versió), dos malvats (Don Joan i Borachio)… Oposició de sexes, oposicions de caràcters i oposicions dialèctiques. I en els dos nivells de personatges de l’obra, una correspondència entre els senyors i els criats i subalterns en les parelles entre Úrsula i Borachio; i també el duel d’agudesa verbal entre Beatriu i Benedicte té la seva rèplica en la hilarant incontinència verbal farcida de corrupcions del llenguatge d’en Cirereta i els seus companys guardians.
Tot plegat contribueix a un joc i una dinàmica constant de plans i interaccions dramàtiques, d’embolics i d’intrigues que captiven sens dubte l’espectador.

índice índice1

I com la majoria d’obres de Skakespeare, en podreu trobar l’adaptació al cinema.