Els Dijous del Club: Molt soroll per res, de William Shakespeare #llegirelteatre

La lectura per aquest mes de novembre formava part del projecte Llegir el teatre. Molt soroll per res, de William Shakespeare.

Molt soroll per no res va ser escrita entre 1598 i 1599, és a dir, en el període central de la producció dramàtica de Shakespeare, i fou publicada en quarto el 1600, i més tard, el 1623 dins el recull First Folio que contenia trenta-sis obres del dramaturg.
Es tracta d’una de les seves millors i més populars comèdies, i quant al títol cal remarcar un detall que avui se’ns escapa i és que a l’època de Shakespeare el terme “nothing” sonava com “noting” i se li atribuïa el significat de “rumor” o “brama”.
En efecte, la trama, eminentment de temàtica amorosa, gira al voltant dels malentesos que produeixen en dues parelles d’enamorats, els rumors, les trampes, els paranys de les aparences, i la calúmnia ordida amb enganys. Amb allò que diu la dita popular a propòsit de les aparences, Shakespeare construeix una magnífica comèdia que combina l’enginy i una sòlida comicitat amb temes més transcendentals com l’amor, el desig, l’orgull, la calumnia, la vergonya, la infidelitat, l’engany i l’honor.
Absolutament tot en Molt soroll per no res té dues cares i està organitzat i presentat d’acord amb un principi binari d’aparellaments i d’oposicions. Avui en dia, sobretot gràcies a Shakespeare, estem acostumats a la mescla de dos estils dramàtics dins d’una mateixa comèdia. Però en el seu moment, Molt soroll devia semblar una audàcia experimental, ja que combina dos gèneres en aparença irreconciliables, l’alta comèdia i el melodrama, atorgant a cadascun d’ells el seu llenguatge característic (prosa i vers) i saltant de l’un a l’altre, no només d’una escena a l’altra, sinó també d’un parlament a un altre, o d’una frase a la següent.”
La dualitat, doncs, és present en tota l’obra i en tot moment: dos gèneres dramàtics, dos llenguatges, dos registres escènics, dues parelles d’enamorats (Hero i Claudi, Beatriu i Benedicte), dos cavallers (Benedicte i Claudi), dues donzelles (Hero i Beatriu), dos germans nobles (Don Pedro d’Aragó el seu germà bastard, Don Joan), dos germans d’edat (Leonato i Antonio, Leonata en aquesta versió), dos malvats (Don Joan i Borachio)… Oposició de sexes, oposicions de caràcters i oposicions dialèctiques. I en els dos nivells de personatges de l’obra, una correspondència entre els senyors i els criats i subalterns en les parelles entre Úrsula i Borachio; i també el duel d’agudesa verbal entre Beatriu i Benedicte té la seva rèplica en la hilarant incontinència verbal farcida de corrupcions del llenguatge d’en Cirereta i els seus companys guardians.
Tot plegat contribueix a un joc i una dinàmica constant de plans i interaccions dramàtiques, d’embolics i d’intrigues que captiven sens dubte l’espectador.

I com la majoria d’obres de Skakespeare, en podreu trobar l’adaptació al cinema.

Neus Català, Un cel de plom

Aquest vespre al Teatre l’Artesana de Falset, Mercè Arànega es posa a la pell de la prioratina Neus Català commmemorant el seu centenari.

La vida de Neus Català , la darrera supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrück, és la història viva d’un segle i d’una lluita constant.

Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i de Holleischen va conèixer l’infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits: “Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.” Va sobreviure a l’horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català, fidel a la seva incansable lluita per la memòria, va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí al llibre UN CEL DE PLOM amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història

Si voleu llegir-ne més, a la biblioteca hi trobareu lectures de tota mena.

El Gat amb botes

Un moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí, un ase i el seu gat. El repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l’advocat ni al notari, ja que haurien consumit tot el pobre patrimoni.

El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l’ase i el menor li va tocar només el gat.

Així comença El gat amb botes, un conte popular europeu recopilat en 1697 per Charles Perrault en el seu Contes de la mama oca (Contes de ma mère l’Oye) amb el títol El gat mestre i anteriorment al 1634 per Giambattista Basile com  Cagliuso.

N’existeixen infinitats de versions, adaptacions, il·lustracions i maneres d’explicar-lo. A la Biblioteca de Falset i a qualsevol altra, en trobareu un munt per remenar i llegir. Us convidem a fer-ho.

Però nosaltres us proposem que vingueu aquest cap de setmana a Falset a veure’n la versió de La Corranda, la companyia de teatre i dansa de Falset que enguany celebra el seu desè aniversari. el seu Gat amb botes ben segur que no us decebrà!