El Dijous del Club: La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

Inquietant, repugnant, fantàstica, una obra mestra…. ningú es queda indiferent amb La Pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Dijous en varem parlar al Club de Lectura, voleu saber de què tracta?

Un antic lluitador de la independència d’Irlanda, desmotivat pels esdeveniments del món occidental, decideix esborrar la seva personalitat i fugir de la societat on viu. Accepta una oferta de treball d’oficial atmosfèric per un any en una illa perduda al mig de l’oceà Atlàntic, on no hi ha més que un far i està lluny de qualsevol ruta marítima.

En aquesta illa només hi ha un habitant, l’oficial de senyals Batís Caffó, que no fa cas ni ajuda l’irlandès, l’ignora tot i la informació que té de l’illa. Així que el protagonista ha de passar sol unes nits assetjat per l’atac d’uns éssers monstruosos en la seva cabana de fusta, que anomena granotots, o, posteriorment, els “citauca”.

Gràcies a la seva astúcia aconsegueix quedar-se al far amb Caffó i així poden resistir als atacs dels granotots. Descobreix com aquest té un d’aquells éssers, la femella Aneris, que no només té domesticat, sinó que també li serveix d’amant. Tot i que l’irlandès primer pensa que els granotots són dolents i volen matar sense motiu, després de conèixer Aneris la desitja i els veu amb sentiments. Però Caffó no s’ho vol creure.

Comença un estudi antropològic sobre la relació entre els dos homes. La solitud i una comunicació que poques vegades és fluida, fa que esdevinguin més aviat oponents que no aliats en la supervivència. Aquest fet es posa de manifest quan l’irlandès comença a fer l’amor amb l’Aneris i experimenta un plaer absolut.

La relació entre ells cada vegada serà més dura, més cruel, fins al punt de provocar la bogeria i suïcidi d’en Caffó, seguida per una solitud desesperant de l’irlandès. Això passa quan li arriba el relleu. Com que no li interessa el més mínim del seu passat usurpa la personalitat de Batís Caffó en el que sembla que sigui una cadena d’usurpacions cada vegada que arriba el nou oficial atmosfèric. En realitat a l’illa mai no hi ha hagut un oficial de senyals.

La novel·la està escrita en primera persona, expressant així els pensaments, adversitats i lluites del protagonista.

AqueSt hivern en podrem veure la versió cinematogràfica a l’Artesana de Falset. Us deixem el tràiler aquí, per anar fent boca.

 

Els Dijous del Club: Licantropia, de Carles Terés

La lectura del mes del Club va transportar-nos cap al Matarranya i les seves misterioses muntanyes on els llops i els llobaters campaven lliurement fa anys i panys. La història comença l’hivern de 1759, quan mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç, el protagonista de la novel·la,  té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.

L’autor del llibre és Carles Terès, va néixer el 1962 a Barcelona, tot i que els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. És dissenyador gràfic, columnista i escriptor.

Autor de la novel·la Licantropia, premi Guillem Nicolau 2011 (Edicions de 1984, 2013) i finalista al premi Creixells 2014. Ha publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…) i una selecció d’articles dins el recull 10 anys de Viles i gents (Carles Sancho, ed., Gobierno de Aragón, 2007).

De fet, Terès ha assegurat que “no hauria pogut escriure” la novel·la estant a Barcelona, “hauria fet una cosa diferent”. La novel·la recull el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera, tot i que l’escriptor ha reconegut que “és un problema” d’escriptors de la Franja, ja que aviat els acusen de voler catalanitzar la literatura si empren el català estàndard: “He fet un treball dialectal el més acurat possible, tampoc no volia caure en excessius castellanismes”, ha dit l’autor. “No sóc gens nacionalista en el sentit que em sento de la meva llengua, no m’importa on estiguin les fronteres. Sóc un escriptor aragonès perquè els meus pares són d’allà, hi visc i hi treballo, els meus fills i la meva dona són d’allà, i en llengua, català, ha conclós Carles Terés.

Tal i com diu Ricardo Ruiz Garzón al Quadern de El País, “ Una novel·la, ras i curt, que descobreix un dels millors autors mai sorgits de la Franja. I una nova troballa, per tant, d’Edicions de 1984”.

Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les #dones

Avui us proposem tres llibres:

• Contes de bona nit per a nenes rebels d’Elena Favilli i Francesca Cavallo

Hi havia una vegada una princesa…Una princesa? No! Hi havia una vegada cent dones que van canviar el món. De Serena Williams a Malala Yousafzai, de Coco Chanel a Frida Kalo, d’Hipàtia a Michelle Obama, aquest llibre narra les vides extraordinàries de cent dones valentes i, a més, conté les il·lustracions de seixanta artistes d’arreu del món. Científiques, astronautes, aixecadores de pesos, jutgesses, xefs… Cent exemples de determinació i audàcia per a les grans somiadores.
Perquè totes les nenes haurien de créixer sabent que poden ser tot allò que vulguin ser. Uniu-vos al moviment #NenesRebels!

• Això no és amor: 30 reptes per treballar la igualtat de Marina Marroquí

Contínuament anem rebent missatges sobre l’amor que ajuden a crear falsos mites: que l’amor ha de ser a primera vista, que ha de ser per sempre, que la gelosia és una mostra d’amor… Quan la realitat xoca amb aquests falsos mites es produeix una frustració que, en casos extrems, pot derivar en violència de gènere.

Aquest llibre no pretén donar cap lliçó ni imposar respostes, però de vegades és necessari que algú et convidi a preguntar-te per què les coses han de ser com són. Dins del llibre trobaràs un seguit de reptes que t’ajudaran a reflexionar. Enfronta-t’hi sense por, perquè per tal que la societat avanci necessitem joves que s’atreveixin a abraçar la realitat amb tota la seva complexitat. Un llibre pràctic per generar debat i conscienciar¡ nois i noies en la igualtat de gènere.

• El Libro rojo de las niñas de Cristina Romero i Francis Marín

El Llibre Vermell de les Nenes va néixer per acompanyar i apoderar a les nenes en el seu camí cap a la maduresa, però també és un llibre per a les mares, i per a totes les dones, perquè ens ajuda a curar ferides de la nostra pròpia infantesa. Tot i que no és un llibre sobre la menstruació, sí que està molt present des d’una visió reconciliadora. Un llibre il·lustrat les paraules i imatges semblen xiuxiuejar a la nostra psique (emocions-ment-esperit) que és bo obeir, escoltar-nos i estimar-nos. El Llibre Vermell de les Nenes es dirigeix ​​directament a la nena que el llegeix i li mostra a diverses nenes d’una Tribu imaginària. Una Tribu del futur.

 

 

 

 

 

El Dijous del club: Patria, de Fernando Aramburu

“Si tuviera que resumir en pocas palabras el tema central de Patria, mencionaría sin vacilar a las gentes de mi tierra. La novela trata principalmente de ellas, bien que representadas por un puñado de personajes a los que también les tocó vivir una época sangrienta y triste del País Vasco. El relato de sus existencias privadas fue mi tarea. Me abstuve en todo momento de emitir juicios políticos, morales o de qualquier otra índole sobre los personajes, y de sustituir en el interior de ellos la humanidad por la ideología.”

Així s’explicava Fernando Aramburu, autor de Patria, la novel·la que hem llegit (amb el cor encongit) aquest mes al Club de Lectura.  A la Diada de Sant Jordi d’enguany, a Barcelona, Patria resultà ser el llibre més venut en castellà i aquesta tardor ha estat el guanyador del Premio Nacional de narrativa.

Pàtria explica la història de dues famílies que viuen en un poble a prop de Sant Sebastià, famílies al principi unides per una estreta amistat, però aviat enemistades per raons polítiques.

L’acció abasta prop de tres dècades, des de mitjans dels anys vuitanta fins a diversos mesos després de la declaració del cessament definitiu de la violència per part d’ETA a l’octubre de 2011. Malgrat aquesta enemistat, alguns dels fills de les dues famílies segueixen relacionant-se en secret. La primera família prospera econòmicament gràcies a la capacitat emprenedora del pare, qui regenta una empresa de transports als afores del poble. La seva vida i la dels seus familiars canvia de forma brusca en ser ell víctima de l’extorsió d’ETA. Més tard serà assassinat, i aquest fet afectarà de diferents maneres a cada un dels membres de les dues famílies.

A la segona família, un dels fills entrarà a formar part d’ ETA, participarà en una sèrie d’atemptats i acabarà a la presó. Tràgicament acabarà pertanyent al comando que es proposa assassinar al què ha estat el seu veí de tota la vida, el pare dels seus amics.

L’obra ha tingut moltes crítiques, majoritàriament favorables: nosaltres us en proposem dues, amb quina esteu més d’acord? La discusó està servida.

Patria: la gran novel·la fallida. Patricia Gavancho a El Núvol.

Monumental i humana Patria. Manel Haro a Llegir en cas d’incendi.

 

Joc de Trons

Si sou fans de Joc de trons-Game of thrones segurament estareu esperant amb candeletes l’estrena aquest diumenge-dilluns de la setena temporada d’aquesta mai tan ben dita llegendaria sèrie, basada en la fascinant saga escrita per George R. R. Martin i que encara no ha acabat d’escriure. La sèrie s’avança als llibres amb les noves temporades i els lectors esperen que Martin publiqui la continuació de la nissaga amb desesperació.

Aprofitant l’avinentesa us volem recomanar el llibre Filosofia de hielo y fuego: las claves para comprender Juego de tronos, un llibre escrit a tres bandes pels catalans Bernat Roca, Francesc Vilaprinyó i David Canto per a neòfits i per a experts, per refrescar, entendre i, sobretot, per ampliar horitzons.

El llibre barreja descripció i anàlisi, i s’endinsa en les arrels de la història, la mitologia, la filosofia i la literatura per reflexionar sobre els orígens i el substrat ideològic d’aquesta saga de George R. R. Martin. Bernat Roca, un dels autors de Filosofia de hielo y fuego, té també un bloc molt interessant on relaciona la història, la literatura i la filosofia amb Joc de trons: Juego de tronos y la filosofia.

Per tant és  un bon llibre per reflexionar, descobrir  i tenir noves perspectives abans d’endinsar-nos en la nova temporada d’una de les sèries televisives més populars d’aquesta dècada. I si encara no heu llegit els  llibres, a les biblioteques públiques de Catalunya els trobareu, és clar!

 

Els dijous del club: Aixó sembla el paradís

Aquest mes al Club de Lectura hem llegit John Cheever, considerat el Txékhov dels suburbis. Aixó sembla el paradís, editat per Viena edicions, és la seva obra póstuma. És una faula moderna situada a Janice, un idíl·lic poblet dels Estats Units, tan ensopit que cap de les grans cadenes de menjar ràpid no hi ha volgut obrir un establiment. Lemuel Sears, un home gran però encara disposat a deixarse temptar per l’amor i el sexe, recorda haver passat en la seva joventut magnífiques tardes d’hivern patinant a la llacuna glaçada dels afores d’aquesta localitat, un indret que ara, al cap dels anys, descobreix que s’ha convertit en un abocador contaminat i insalubre.

El relat de la sorprenent batalla que lliura Sears per recuperar aquell paradís perdut esdevé en aquesta novel·la una lúcida metàfora sobre la condició humana. I és que, des de la mirada càustica i alhora tendra de l’autor, l’ésser humà és una espècie capaç d’aconseguir el millor sense proposar-s’ho, o fins i tot com a conseqüència d’un pla que s’encaminava en una direcció ben diferent..

John William Cheever  va escriure contes i novel·les. Les seves històries transcorren a l’Upper East Side de Manhattan, als suburbis de Westchester, Nova York, a antics pobles de Nova Anglaterra inspirats a algunes ciutats de la zona de South Shore, Massachusetts al voltant de Quincy, Massachusetts, on va néixer, i a Itàlia, especialment a Roma. Actualment és considerat com un dels contistes més importants del segle XX. Tot i que Cheever és recordat sobretot pels seus contes (com La ràdio enorme, Adéu, germà, El tren de les cinc quaranta-vuit, El marit rural i El nedador) també va escriure novel·les com  The Wapshot Chronicle (National Book Award, 1958), The Wapshot Scandal (William Dean Howells Medal, 1965), Bullet Park (1969), i Falconer (1977).

 

La Lectura del mes del Club de lectura per a nois i noies

El Noi del vestit, de David Walliams
En Dennis viu en una casa normal, en un carrer normal, i sembla que la vida no té gaire res per oferir-li. Però sí que té somnis i, un cop es decideix a seguir-los, les coses comencen a canviar al seu voltant.
Al Dennis li agrada sobretot jugar a futbol, però l’amistat amb una noia més gran de l’escola a qui agrada dissenyar roba i tot un encadenament de fets el porten a assistir a classe vestit de noia. El director és implacable, no li veu la gràcia a la broma i l’expulsa del centre. La conseqüència d’això és que ha de deixar de participar en un partit molt important. Sort que amb imaginació i amb l’ajut de tots els companys se’n sortirà de tots els embolics.
És una novel·la divertida, esbojarrada, tot i que una mica previsible. Les il·lustracions de Quentin Blake, com sempre, són un valor afegit que fan encara més còmiques les situacions que viuen els protagonistes.
Riureu…Plorareu…i, un cop conegueu en Dennis, ell sempre us acompanyarà.
L’autor, David Walliams (Surrey, 1971) és un actor i escriptor famós per la seva col·laboració en l’exitosa sèrie d’humor anglesa Little Britain, guanyadora de molts premis. Aquesta és la primera novel·la que escriu.
Gràcies a la seva obra se l’ha comparat amb un clàssic de la literatura infantil i juvenil com és en Road Dahl. Si més no, tots dos autors tenen en comú que han treballat amb els mateixos il·lustradors: Tony Ross i Quentin Blake.

Marley i jo, la lectura mensual del Club

Marley i jo és una història commovedora i inoblidable sobre la creació d’una família i un gos neuròtic que els ensenyarà què és el realment important a la vida. ¿És possible que un gos tanoca et faci descobrir la clau de la felicitat? Que ho preguntin als Grogan.
En John i la Jenny són joves, estan enamorats i tot just comencen una vida en comú; són feliços i tot transcorre tranquil•lament fins el dia que decideixen tenir un gos. Es queden un preciós cadellet de labrador que bategen amb el nom de Marley i que, ben aviat, es converteix en una locomotora de quaranta-quatre quilos amb pèssim control sobre el seu cos monumental. Travessa portes de vidre, perfora les parets, baveja sobre els convidats i s’empassa tot el que troba, des de trossos de sofà fins a les joies de la Jenny. Tots els esforços per educar-lo resulten en va, i ni tan sols l’escola d’ensinistrament serveix per a res. Però Marley té un cor pur i molt gran, i si bé rebutja posar límits al seu comportament, l’amor i la lleialtat que professa als seus també són il•limitats. Comparteix amb la parella les grans alegries i els sorprèn donant-los suport en les adversitats. L’amor incondicional, aprenen els Grogan, pot arribar en formes molt estranyes.

John Grogan és columnista del Philadelphia Inquirer a Pennsylvania i ex editor en cap de la revista Organic Gardening. Ha guanyat nombrosos premis gràcies a la seva dedicació al periodisme, com el Premi de Periodisme del National Press Club. Viu en un turó envoltat de boscos a Pennsylvania amb la seva dona, Jenny, i els seus tres fills.
Existeix una versió cinematogràfica del llibre, dirigida el 2008 per David Frankel i protagonitzada per Owen Wilson, Jennifer Aniston, Una pareja de tres. Us en deixem el tràiler: