La lectura del mes del Club va transportar-nos cap al Matarranya i les seves misterioses muntanyes on els llops i els llobaters campaven lliurement fa anys i panys. La història comença l’hivern de 1759, quan mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç, el protagonista de la novel·la, té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
L’autor del llibre és Carles Terès, va néixer el 1962 a Barcelona, tot i que els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. És dissenyador gràfic, columnista i escriptor.
Autor de la novel·la Licantropia, premi Guillem Nicolau 2011 (Edicions de 1984, 2013) i finalista al premi Creixells 2014. Ha publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…) i una selecció d’articles dins el recull 10 anys de Viles i gents (Carles Sancho, ed., Gobierno de Aragón, 2007).
De fet, Terès ha assegurat que “no hauria pogut escriure” la novel·la estant a Barcelona, “hauria fet una cosa diferent”. La novel·la recull el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera, tot i que l’escriptor ha reconegut que “és un problema” d’escriptors de la Franja, ja que aviat els acusen de voler catalanitzar la literatura si empren el català estàndard: “He fet un treball dialectal el més acurat possible, tampoc no volia caure en excessius castellanismes”, ha dit l’autor. “No sóc gens nacionalista en el sentit que em sento de la meva llengua, no m’importa on estiguin les fronteres. Sóc un escriptor aragonès perquè els meus pares són d’allà, hi visc i hi treballo, els meus fills i la meva dona són d’allà, i en llengua, català, ha conclós Carles Terés.
Tal i com diu Ricardo Ruiz Garzón al Quadern de El País, “ Una novel·la, ras i curt, que descobreix un dels millors autors mai sorgits de la Franja. I una nova troballa, per tant, d’Edicions de 1984”.
bibliofalset 