Tag Archives: Club de Lectura

El Dijous del Club: La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

20080926-la20pell20freda2Inquietant, repugnant, fantàstica, una obra mestra…. ningú es queda indiferent amb La Pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Dijous en varem parlar al Club de Lectura, voleu saber de què tracta?

Un antic lluitador de la independència d’Irlanda, desmotivat pels esdeveniments del món occidental, decideix esborrar la seva personalitat i fugir de la societat on viu. Accepta una oferta de treball d’oficial atmosfèric per un any en una illa perduda al mig de l’oceà Atlàntic, on no hi ha més que un far i està lluny de qualsevol ruta marítima.

En aquesta illa només hi ha un habitant, l’oficial de senyals Batís Caffó, que no fa cas ni ajuda l’irlandès, l’ignora tot i la informació que té de l’illa. Així que el protagonista ha de passar sol unes nits assetjat per l’atac d’uns éssers monstruosos en la seva cabana de fusta, que anomena granotots, o, posteriorment, els “citauca”.

Gràcies a la seva astúcia aconsegueix quedar-se al far amb Caffó i així poden resistir als atacs dels granotots. Descobreix com aquest té un d’aquells éssers, la femella Aneris, que no només té domesticat, sinó que també li serveix d’amant. Tot i que l’irlandès primer pensa que els granotots són dolents i volen matar sense motiu, després de conèixer Aneris la desitja i els veu amb sentiments. Però Caffó no s’ho vol creure.

Comença un estudi antropològic sobre la relació entre els dos homes. La solitud i una comunicació que poques vegades és fluida, fa que esdevinguin més aviat oponents que no aliats en la supervivència. Aquest fet es posa de manifest quan l’irlandès comença a fer l’amor amb l’Aneris i experimenta un plaer absolut.

La relació entre ells cada vegada serà més dura, més cruel, fins al punt de provocar la bogeria i suïcidi d’en Caffó, seguida per una solitud desesperant de l’irlandès. Això passa quan li arriba el relleu. Com que no li interessa el més mínim del seu passat usurpa la personalitat de Batís Caffó en el que sembla que sigui una cadena d’usurpacions cada vegada que arriba el nou oficial atmosfèric. En realitat a l’illa mai no hi ha hagut un oficial de senyals.

La novel·la està escrita en primera persona, expressant així els pensaments, adversitats i lluites del protagonista.

AqueSt hivern en podrem veure la versió cinematogràfica a l’Artesana de Falset. Us deixem el tràiler aquí, per anar fent boca.

 

Anuncis

Els Dijous del Club: Licantropia, de Carles Terés

m102licantropia1La lectura del mes del Club va transportar-nos cap al Matarranya i les seves misterioses muntanyes on els llops i els llobaters campaven lliurement fa anys i panys. La història comença l’hivern de 1759, quan mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç, el protagonista de la novel·la,  té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.

L’autor del llibre és Carles Terès, va néixer el 1962 a Barcelona, tot i que els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. És dissenyador gràfic, columnista i escriptor.

Autor de la novel·la Licantropia, premi Guillem Nicolau 2011 (Edicions de 1984, 2013) i finalista al premi Creixells 2014. Ha publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…) i una selecció d’articles dins el recull 10 anys de Viles i gents (Carles Sancho, ed., Gobierno de Aragón, 2007).

De fet, Terès ha assegurat que “no hauria pogut escriure” la novel·la estant a Barcelona, “hauria fet una cosa diferent”. La novel·la recull el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera, tot i que l’escriptor ha reconegut que “és un problema” d’escriptors de la Franja, ja que aviat els acusen de voler catalanitzar la literatura si empren el català estàndard: “He fet un treball dialectal el més acurat possible, tampoc no volia caure en excessius castellanismes”, ha dit l’autor. “No sóc gens nacionalista en el sentit que em sento de la meva llengua, no m’importa on estiguin les fronteres. Sóc un escriptor aragonès perquè els meus pares són d’allà, hi visc i hi treballo, els meus fills i la meva dona són d’allà, i en llengua, català, ha conclós Carles Terés.

Tal i com diu Ricardo Ruiz Garzón al Quadern de El País, “ Una novel·la, ras i curt, que descobreix un dels millors autors mai sorgits de la Franja. I una nova troballa, per tant, d’Edicions de 1984”.

El Dijous del club: Patria, de Fernando Aramburu

patria“Si tuviera que resumir en pocas palabras el tema central de Patria, mencionaría sin vacilar a las gentes de mi tierra. La novela trata principalmente de ellas, bien que representadas por un puñado de personajes a los que también les tocó vivir una época sangrienta y triste del País Vasco. El relato de sus existencias privadas fue mi tarea. Me abstuve en todo momento de emitir juicios políticos, morales o de qualquier otra índole sobre los personajes, y de sustituir en el interior de ellos la humanidad por la ideología.”

Així s’explicava Fernando Aramburu, autor de Patria, la novel·la que hem llegit (amb el cor encongit) aquest mes al Club de Lectura.  A la Diada de Sant Jordi d’enguany, a Barcelona, Patria resultà ser el llibre més venut en castellà i aquesta tardor ha estat el guanyador del Premio Nacional de narrativa.

Pàtria explica la història de dues famílies que viuen en un poble a prop de Sant Sebastià, famílies al principi unides per una estreta amistat, però aviat enemistades per raons polítiques.

L’acció abasta prop de tres dècades, des de mitjans dels anys vuitanta fins a diversos mesos després de la declaració del cessament definitiu de la violència per part d’ETA a l’octubre de 2011. Malgrat aquesta enemistat, alguns dels fills de les dues famílies segueixen relacionant-se en secret. La primera família prospera econòmicament gràcies a la capacitat emprenedora del pare, qui regenta una empresa de transports als afores del poble. La seva vida i la dels seus familiars canvia de forma brusca en ser ell víctima de l’extorsió d’ETA. Més tard serà assassinat, i aquest fet afectarà de diferents maneres a cada un dels membres de les dues famílies.

A la segona família, un dels fills entrarà a formar part d’ ETA, participarà en una sèrie d’atemptats i acabarà a la presó. Tràgicament acabarà pertanyent al comando que es proposa assassinar al què ha estat el seu veí de tota la vida, el pare dels seus amics.

L’obra ha tingut moltes crítiques, majoritàriament favorables: nosaltres us en proposem dues, amb quina esteu més d’acord? La discusó està servida.

Patria: la gran novel·la fallida. Patricia Gavancho a El Núvol.

Monumental i humana Patria. Manel Haro a Llegir en cas d’incendi.

 

Els Dijous del Club: encetem 8a. temporada

Aquest mes hem retornat a les sessions mensuals del club de lectura de la biblioteca (enguany arriba a la vuitena temporada) amb dues lectures que avui us volem recomanar.

argelaguesArgelagues, de Gemma Ruiz

Argelagues explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre  Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

portada_mitja-vida_Mitja Vida, de Care Santos

En ple estiu del 1950 cinc noies adolescents internes en un col·legi de monges juguen juntes per última vegada a «Acció o Veritat» o, com elles en diuen, el joc de les penyores. Dues, les bessones Viñó, estan a punt de començar una nova vida, plena d’interrogants, lluny d’allà. L’ocasió és especial i ho saben, però cap d’elles espera que aquesta nit es converteixi en un punt d’inflexió per a algú més i que sense ni tan sols imaginar-ho acabi marcant el seu camí per sempre.

A través de les vides de cinc amigues al llarg de trenta anys, Mitja vida retrata una generació de dones que van haver de construir els seus destins a l’Espanya de la dictadura i la Transició, en un moment en què la hipocresia d’aquells que volien mantenir les formes a qualsevol preu es va enfrontar amb noves mirades sobre l’amistat, l’amor i la llibertat.

Un relat eloqüent i vital sobre com ens afecta el pas del temps, sobre el pes de la culpa i la importància del perdó.

 

 

Els dijous del club: Cap llàgrima sobre la tomba

«Sílvia Mayans ha bastit una extraordinària novel·la on l’aspecte lingüístic —sensacional en la recreació de la parla local— és només un dels múltiples encerts. Una bona trama, una bona ambientació, personatges ben sòlids i una primera persona narrativa molt ben trenada que fan veure que la novel·la negra a casa nostra passa per un extraordinari moment de forma i que hi ha moltes propostes interessants, aquesta ambientada excel·lentment en el món rural

Així parlava del llibre Cap llàgrima sobre la tomba l’escriptor Sebastià Benassar a la revista Bearn. Sílvia Mayans va ser finalista del premi de novel·la de misteri Ferran Canyameres, organitzat per Òmnium Cultural9788499754567 de Terrassa el 2012 amb aquest llibre i ahir la varem tenir de convidada especial al darrer dia de la temporada 7 del Club de Lectura.

Corre l’any 1975. Elíades Bel, un barceloní amb arrels a les Terres de l’Ebre, ho deixa tot per anar a viure a Arnes, un poblet de la Terra Alta, amb l’esperança d’envoltar-se de pau i tranquil·litat. Per sort o per desgràcia, la seva vida es capgirarà i la trobada casual del cadàver del Severino Gil l’involucrarà en una trama d’insospitades connexions amb el passat.

L’Elíades haurà de treure l’entrellat d’un misteri que l’afecta personalment, movent-se entre Tortosa, Vall-de-roures i Gandesa. Sort que comptarà amb l’ajuda inestimable de la Susi i lo Margalló, els seus nous amics a la contrada, per poder deslliurar-se de la persecució d’un personatge misteriós i del tinent Estrada, així com d’un sèrie de malsons que el porten de corcoll.

I si us agrada la història, podeu continuar llegint més aventures d’Elíades Bel amb el nou llibre de Sílvia Mayans, llibre Cendra, publicat a finals de 2016:

1976. Un any després d’haver resolt la mort del Severino Gil a Cap llàgrima sobre la tomba, tot just estrenada la democràcia, l’Elíades Bel es troba embolicat en nous misteris per les terres de l’Ebre. Un terrible incendi, assassinats, corrupció, empresaris sense escrúpols i la recerca d’una família dispersada després de la guerra civil, el portaran des d’Arnes cap a Horta de Sant Joan, Alcanyís, Tarragona i Cornellà. L’Elíades, fotògraf i investigador eventual, comptarà amb l’ajuda del seu cosí lo Margalló, un pagès de Vall-deroures; de la Susi, una perruquera molt trempada; de mossèn Amadeu i de l’inefable tinent Estrada, que gaudeix d’una, fins ara tranquil·la, jubilació. Un mosaic de personatges molt humans, tocats per les dures circumstàncies de la vida. Llops i xais que acabaran sent, sense excepció, res més que cendra.

Divendres de lletres i vins: La Cata

C_ArJhQXgAAtQssNo hi ha res millor que compartir la lectura d’un llibre en bona companyia amb una bona copa de vi. Així ho varem fer a la darrera trobada del club de lectura de la mà de Joan Jarque, de Cellers de Gratallops (DOQ Priorat) amb els seus vins A Capella parlant i comentant La Cata, un conte de Roald Dahl.

Els vins A Capella són el resultat de la passió pel vi de la segona generació de la familia Pastrana Jarque, del Celler Clos de l’Obac de Gratallops, que insistentment vàren demanar per tenir espai per el seu propi projecte, basat en les varietats autòctones del Priorat en la seva expressió mes pura i honesta, en tant en quant en la el.laboració no hi ha cap mena d’addició tret dels aports naturals del terra de llicorella.

La Cata és un dels més brillants relats de Roald Dahl. Es va publicar per primera vegada en l’edició de març de 1945 del Ladies Home Journal i posteriorment va ser publicat, el 1951, a The New Yorker.

Sis persones seuen a la taula a la casa de Mike Schofield, un corredor de borsa londinenca: Mike, la seva esposa i filla, un narrador sense nom i la seva dona, i un famós gastrònom, Richard Pratt. Pratt sol fer petites apostes amb Schofield per tal d’endevinar el vi que s’està servint a taula, però aquesta nit l’aposta serà més gran… la mà de la seva única filla.

Quan Schofield serveix el segon vi del sopar comenta que serà impossible endevinar quin és, cosa que Pratt es pren com un repte.

L’ il·lustrador Iban Barrenetxea ha realitzat un magnífic treball gràfic per convidar-nos a aquesta misteriosa vetllada. El vi està servit. Comença el tast.

Els dijous del Club: sota la roda

sota-laSota la roda, de Hermann Hesse, és la història commovedora i impactant d’en Hans, el crit desesperat d’un nen prodigi atrapat en una societat mesquina i tancada en què l’excepcionalitat porta les persones als límits de l’alienació i posa en perill la seva integritat.

En Hans Giebenrath és un adolescent delicat i solitari que viu en un poblet de la Selva Negra. Quan els mestres i la família descobreixen que té un talent extraordinari, l’empenyen a emprendre una cursa vertiginosa per passar l’examen d’ingrés al seminari, on els estudiants més brillants del país són sotmesos a una estricta disciplina intel·lectual que els assegura un futur brillant. Però el preu que Hans haurà de pagar per aquesta pressió és molt alt.

Hermann Hesse (1877-1962) fou un escriptor i filòsof suís, d’origen alemany, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1946 per la seva inspirada obra que exemplifica els ideals humanitaris clàssics i l’alta qualitat de l’estil. Hesse va construir la seva pròpia filosofia a partir de la seva revolta personal i de la seva interpretació dels corrents filosòfics d’Orient (Siddhartha, 1922), i en especial a El llop estepari, 1927, que esdevé una crítica al militarisme i als desigs de revenja vigents a la seva pàtria natal.

 

Els Dijous del club: El Carrer de les camèlies i La senyora Florentina

Març és el mes de Mercè Rodoreda a la Biblioteca, i el celebrem amb la lectura de les seves obres, El carrer de les camèlies i La Senyora Florentina i el seu amor Homer, aquesta darrera l’ anirem a veure al Teatre Nacional amb Llegir el Teatre, projecte del qual forma part la biblioteca de Falset.

El Carrer de les Camèlies és un clàssic de la literatura catalana, el segon llibre de Mercè Rodoreda escrit a l’exili que descriu a la perfecció, i només com sap fer ella, un retrat de la Barcelona de postguerra. On el carrer està ple de persones anònimes, víctimes del seu patiment particular, que esdevenen testimoni d’una època.

A la Cecília, la protagonista d’aquesta novel·la, la van abandonar al peu de les escales d’una casa del carrer de les Camèlies.

Rodoreda ens narra la vida i desgràcies de la protagonista i l’estreta relació que aquestes guarden amb la seva trajectòria sentimental amb els homes. La vida a la Barcelona de la postguerra és molt dura i encara més per una dona jove que depèn de tots els homes amb els que s’embolica.

Aquests s’aprofiten d’ella fins que és ella la que aprèn a treure profit d’ells. Finalment una Cecília madura i escèptica torna a trobar-se amb el primer home que va aparèixer a la seva vida, l’home que la va trobar i li va posar nom.

La Senyora Florentina i el seu amor Homer és una obra dramàtica de Mercè Rodoreda que es va editar a Barcelona, l’any 1993, dintre del recull El torrent de les flors. Existeixen dues versions d’aquesta obra. Sembla que va ser escrita en la seva primera versió sota el títol La casa dels gladiols, i la versió publicada és la posterior, titulada La senyora Florentina i el seu amor Homer.

A la Barcelona de principis del segle XX, les tristeses d’una professora de piano soltera es transformen en el vigorós procés de construcció d’una personalitat forta i lliure, davant dels ritmes marcats per un món de desitjos masculins. Una celebració de la independència femenina que en l’exili republicà de la seva autora també esdevé un lúcid clam pels valors democràtics.
Concebut des del diàleg directe amb una tradició escènica estroncada per la Guerra Civil, en un equilibri exquisit entre ironia i continuïtat, el teatre de Mercè Rodoreda és una baula fonamental a l’hora d’entendre aquesta veu tan assenyalada en la literatura europea del segle XX.

 

 

 

 

 

 

Els dijous del club: Aixó sembla el paradís

imatge_658Aquest mes al Club de Lectura hem llegit John Cheever, considerat el Txékhov dels suburbis. Aixó sembla el paradís, editat per Viena edicions, és la seva obra póstuma. És una faula moderna situada a Janice, un idíl·lic poblet dels Estats Units, tan ensopit que cap de les grans cadenes de menjar ràpid no hi ha volgut obrir un establiment. Lemuel Sears, un home gran però encara disposat a deixarse temptar per l’amor i el sexe, recorda haver passat en la seva joventut magnífiques tardes d’hivern patinant a la llacuna glaçada dels afores d’aquesta localitat, un indret que ara, al cap dels anys, descobreix que s’ha convertit en un abocador contaminat i insalubre.

El relat de la sorprenent batalla que lliura Sears per recuperar aquell paradís perdut esdevé en aquesta novel·la una lúcida metàfora sobre la condició humana. I és que, des de la mirada càustica i alhora tendra de l’autor, l’ésser humà és una espècie capaç d’aconseguir el millor sense proposar-s’ho, o fins i tot com a conseqüència d’un pla que s’encaminava en una direcció ben diferent..

John William Cheever  va escriure contes i novel·les. Les seves històries transcorren a l’Upper East Side de Manhattan, als suburbis de WestchesterNova York, a antics pobles de Nova Anglaterra inspirats a algunes ciutats de la zona de South Shore, Massachusetts al voltant de Quincy, Massachusetts, on va néixer, i a Itàlia, especialment a Roma. Actualment és considerat com un dels contistes més importants del segle XX. Tot i que Cheever és recordat sobretot pels seus contes (com La ràdio enormeAdéu, germàEl tren de les cinc quaranta-vuitEl marit rural i El nedador) també va escriure novel·les com  The Wapshot Chronicle (National Book Award, 1958), The Wapshot Scandal (William Dean Howells Medal, 1965), Bullet Park (1969), i Falconer (1977).

 

El dijous del Club: una veritat delicada

una-veritat-delicadaComencem l’any amb la trobada del club de lectura per comentar l’obra de John Le Carré, Una veritat delicada. Aixó va d’espies, molt al dia.

Al penyal de Gibraltar, la colònia britànica més preuada, té lloc una operació secreta de contraterrorisme amb el nom clau de Vida Salvatge.

 L’objectiu: capturar i segrestar un important comprador d’armes jihadista. Els responsables: un ambiciós ministre d’Afers Estrangers i un amic íntim seu que es dedica al negoci de la defensa privada. L’operació és tan confidencial que ni tan sols el Toby Bell, el flamant secretari privat del ministre, ha estat convidat a participar-hi. Quan sospita que aquella operació pot ser un desastre, el Toby intenta impedir-la, però immediatament el traslladen a una nova destinació.

Tres anys després, Sir Christopher Probyn, un diplomàtic britànic jubilat, el convida a la seva atrotinada casa pairal de Cornualla, i allà el Toby, observat de prop per l’Emily, la filla de Sir Christopher, haurà d’escollir entre ser fidel a la seva consciència o trair el deure contret amb els Serveis Secrets. Ara bé: ¿com pot continuar callat el Toby si l’única cosa que es necessita perquè el mal triomfi és que els homes íntegres no facin res?

John le Carré ha escrit desenes de novel·les: The Spy Who Came in from the Cold (1963) (L’espia que tornava del fred), The Tailor of Panama (1996) (El sastre de Panamà), Our Kind of Traitor (2010) (Un traïdor com els nostres) la darrera el setembre del 2016 The Pigeon Tunnel: Stories from My Life (Volar en cercles: Històries de la meva vida), llibre de memòries.

 Aquest nom és el pseudònim amb el qual signa l’escriptor de novel·les anglès David John Moore Cornwell. Bona part dels seus llibres s’han traduït a força llengües, d’entre aquestes sovint el català. Alguns han estat adaptats al cinema, com per exemple El sastre de Panamà, El Jardiner constant  i a la televisió, com El Infiltrado.