Els dijous del club: Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti

• 

• 

Els dijous del Club: El consol, d’Anna Gavalda

Novel·la que, com d’altres de l’autora, és un himne a la vida i a les segones oportunitats. El consol no resulta una lectura amable als lectors, costa de seguir el fil, encara que l’autora ho justifica per la situació del protagonista: “sóc permeable a les sensacions dels meus personatges i narro el que la meva orella escolta. Si el meu protagonista pateix, l’estil pateix, si el meu protagonista s’alleuja, la narració s’alleuja… És així de senzill, encara que ningú no em cregui”.

La història se centra en un moment de crisi vital de l’arquitecte Charles Balanda qui, als 46 anys, s’ha convertit en un professional d’èxit que passa les hores entre avions i aeroports. Quan un dia rep la notícia de la mort d’Anouk, una dona especial i inadaptada que va estimar d’una manera gairebé subterrània al llarg de la seva infantesa i joventut, els fonaments sobre què ha construït la seva vida comencen a trontollar. El neguit d’un passat sense assumir el durà a fer un brusc gir que podria canviar el seu destí.
L’obra, per tant, té dues parts ben delimitades. La primera, que ens presenta el protagonista, les seves circumstàncies vitals i que ens desvetlla la seva situació crítica quan irromp el passat, és de lectura una mica feixuga. Gavalda escriu de manera molt elíptica, inconnexa i, de vegades, cal rellegir per a seguir la trama i el
pensament del personatge. Es tracta d’una escriptura gairebé minimalista. En canvi, la segona part, quan el personatge, ja contra les cordes, decideix enfrontar-se amb el seu passat, la narració es transforma, es fa més fàcil i descriptiva i ens enganxa fins al final.

L’autora, Anna Gavalda és una de les escriptores mes estimades al seu país, França, i la crítica francesa la qualifica de descendent llunyà de la mítica Dorothy Parker, per la subtilesa del retrat dels personatges quotidians i la càustica ironia d’algunes situacions descrites.

Els dijous del club: El pes de la neu, de Christian Guay-Poliquin

Malauradament aquest dijous no varem poder fer la trobada del club, però escoltades les opinions de les nostres lectores, us recomanem ferventment la lectura d’El pes de la neu.

En una regió boscosa i remota que ha quedat aïllada per una apagada elèctrica general i un hivern d’intenses nevades, un jove es recupera d’un greu accident de trànsit. La seva vida ha quedat a càrrec d’en Matthias, un home taciturn que accepta tenir cura d’ell a canvi d’avituallament i la promesa d’una plaça al primer comboi que amb l’arribada de la primavera sortirà cap a la ciutat, on l’espera la seva dona malalta. Retinguts per l’hivern implacable, hauran d’afrontar junts el fred i l’avorriment mentre la seva relació es mou entre la desconfiança i la necessitat que tenen l’un de l’altre per sobreviure.

“La nevada és una estratègia per convertir els personatges en ostatges”, explica l’autor, Christian Guay-Poliquin prometedor escriptor quebequès. I qui diu “nevada” diu Coronavirus.

El pes de la neu és una exploració hipnòtica sobre l’aïllament i la privació, un relat incisiu i un himne a la resiliència que pren forma de thriller psicològic. Christian Guay-Poliquin ha escrit una novel·la premonitòria en què una natura revolta posa a prova la relació entre la voluntat de l’home i la força dels elements.
«Una novel·la sorprenent i difícil de classificar: ben escrita com una obra mainstream i subtilment pertorbadora com un thriller existencial.» 

Christian Guay-Poliquin (Saint-Armand, Quebec, 1982) és un escriptor i investigador quebequès, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en llengua francesa. Amb la seva primera novel·la, Le fil des kilomètres (La Peuplade, 2013), va quedar finalista del Gran Premi Literari d’Archambault 2015 i va aconseguir cridar l’atenció de nombrosos crítics i lectors. Amb la seva segona i última novel·la, El pes de la neu, l’any 2017 va guanyar, entre d’altres, el Premi Literari França-Quebec, el Premi Ringuet, atorgat per l’Acadèmia de les Lletres del Quebec, i el Premi Literari dels Estudiants. També va quedar finalista del Premi dels Llibreters del Quebec i del Prix Frye Académie.

Els dijous del club: La vida al davant, de Romain Gary

Retornem a les trobades mensuals del Club de Lectura de la biblioteca per comentar La Vida al davant, de Romain Gary.

El 1975 una novel·la fresca i original, signada per un desconegut Émile Ajar, guanyava el premi Goncourt, el més prestigiós de França. Romain Gary despistava així el jurat, el públic i la crítica amb aquesta insòlita història d’amor, la de l’afecte d’un noiet àrab, Momo, per una vella jueva, la senyora Rosa, al barri parisenc de Belleville.

Els adults —l’ancià cec que li ensenya àrab, la prostituta transsexual que viu dos pisos més avall, la mateixa senyora Rosa— solen dir-li a Momo que té «tota la vida al davant», però ell, veient com ells han perdut l’alegria, la felicitat i la salut, dubta si això és realment un motiu de joia o una maledicció.

Novel·la bellíssima i alhora inquietant, amb milions de lectors a França, La vida al davant és molt més que la història d’uns personatges marginals, inoblidables, al París dels anys setanta; és un relat ple d’humor, vitalista i molt actual sobre la importància d’estimar per sobreviure a les adversitats.

Aquesta tardor Netlix estrenarà una adaptació d’aquesta novel·la, La senyora Rosa i Momo, protagonitzada per Sofia Loren.

Els dijous del club: La casa alemanya, d’Annette Hess

Frankfurt, 19 d’agost de 1965: després de 20 mesos de procés, es llegia el veredicte del judici d’Auschwitz. Al camp hi van treballar 8.000 SS; 6.500 van sobreviure a la guerra. A la banqueta només es van asseure 22 acusats, que mai van admetre els seus crims ni la seva culpabilitat malgrat estar acusats d’assassinat i d’haver participat en la maquinària d’extermini seguint les ordres del règim nazi. Eren 21 antics oficials de les SS i un ‘capo’, que després de la guerra i la desnazificació estaven exercint de ‘respectables i inofensius’ fusters, metges, carnissers, conserges o pares de família.

Annette Hess es basa en aquest judici que va dividir la societat alemanya per escriure el seu debut en la novel·la La casa alemanya, que hem llegit aquest mes al club de lectura.

Es la història d’Eva Bruhns una jove que viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes…

Els dijous del club: Les històries naturals, de Joan Perucho

En el centenari del naixement de Joan Perucho, al club de lectura hem comentat la seva obra més coneguda i llegida, Les històries naturals, un clàssic de la literatura fantàstica catalana.

Les històries naturals és una novel·la de fantasia històrica ambientada durant la primera guerra carlina. Perucho utilitza l’excusa del vampir per fer-nos partícips de les dues corrents polítiques que s’enfrontaren fins a tres vegades durant el segle XIX: El liberalisme, que reconeixia la primera constitució espanyola del 1812 i que lluitava per equiparar-se a Europa tan en aspectes econòmics i socials, com en les arts i les ciències i el carlisme, que cercava perpetuar l’antic règim representat per l’aspirant al tron, Carles V, continuador de les polítiques conservadores i de l’absolutisme borbònic.

La novel·la ens parla de tot això sota l’atenta mirada d’Antoni deMontpalau, un erudit que dedica la seva vida a la ciència i l’explicació racional de l’entorn natural. Quan li encarreguen una missió tan estranya comés la investigació d’una sèrie d’assassinats a Pratdip, per part d’un suposat ens sobrenatural anomenat dip, la seva fe en la ciència el porta a anar-hi per demostrar que tot pot ésser explicat pels llavors actuals mètodes científics. Montpalau es converteix en el Van Helsing català, a la recerca i captura d’un vampir que volta pel món des de temps del rei Jaume I.

Joan Perucho (Barcelona, 1920 – 2003) va ser poeta, novel·lista, crític d’art i articulista. Publicà poesia, prosa poètica, narració curta, novel·la, articles periodístics, crítica d’art, llibres de viatges i memòries. La seva obra comparteix una mateixa veu molt personal, bastida sobre un fons de ficció, amb mites fantàstics, mons misteriosos i plena de referències adreçades a un públic culte. Enguany es commemora  l’Any Perucho.

Els dijous del Club: Nosaltres en la nit, de Kent Haruf

“Segurament, l’última obra de Kent Haruf ho tindria fàcil per caure en els tics més gastats de la novel·la rosa. La història de dos avis beatífics cansats de ser políticament correctes convida el lector a transitar pels camins plàcids del final feliç. Però, sens dubte, el millor de la novel·la és la capacitat d’esquerdar la inèrcia i constatar que, al final, no hi ha cap felicitat que no tingui un regust amarg. Potser per això, mentre duri, convé gaudir de l’eco d’una veu amiga entre els llençols” 03.04.2017  Laura G. Ortensi

Quan el febrer de 2014 els metges li van diagnosticar un càncer terminal, Kent Haruf va dedicar totes les seves forces a escriure Nosaltres en la nit. Va aconseguir acabar-la i el novembre d’aquell mateix any, just després d’haver lliurat a l’editorial les darreres correccions, va morir. Tenia setanta-un anys.

És una història d’amor incondicional, un relat breu sobre la solitud, el fer-se gran i l’esperança. La proposta que l’Addie Moore fa al seu veí Louis Waters —si li agradaria anar a casa seva per dormir amb ella— sacsejarà profundament les seves vides i les seves expectatives. Tots dos fa anys que són vidus i saben què és la soledat. De la distància i l’estranyesa dels primers moments, avancen cap a la intimitat i la complicitat, cap a un coneixement profund de l’altre. En la quietud de la nit parlen amb franquesa sobre la seva joventut, els matrimonis i els fills, els enganys, les esperances, la solitud i les pors. Qui sap si passaran junts la resta de les seves vides. Per saber com acaba aquesta bonica història haureu de llegir el llibre, que passa francament bé.

 

Els dijous del club: No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro

This gallery contains 2 photos.

Els dijous del club: 1984 de George Orwell

Posa una mica els pels de punta llegir un llibre com Míl nou-cents vuitanta-quatre en el món en que vivim! George Orwell era un visionari i és un dels escriptors imprescindibles del s.XX.

Aquesta distopia, escrita el 1948, és un al·legat contra el totalitarisme. En el futur hipotètic en què se situa l’acció, el món està dominat per tres grans superpotències, totes tres enfrontades entre elles per principis ideològics diferents, però totes tres totalitàries. Winston Smith, el protagonista, viu a Londres i treballa al ministeri de la Veritat reescrivint i retocant la història de la seva superpotència. Quan s’adona que amb aquesta feina l’únic que fa és contribuir a la farsa del seu govern, i sobretot quan entra en relació amb una jove rebel, és quan topa frontalment amb el Gran Germà, que controla fins al més mínim detall de la vida privada de tothom, amb uns mecanismes de domini que recorden els del nazisme i els de l’estalinisme.

Per aclarir les seves intencions l’editor d’Orwell va distribuir una nota de premsa: “alguns crítics han suggerit que el punt de vista de l’autor és que aixó, o alguna cosa semblant és el que passarà en els propers 40 anys en el món occidental. Aixó no és correcte. Penso que a banda del fet que el llibre és, al cap i a la fi, una paròdia, alguna cosa similar a 1984 podria passar. Aquesta és la direcció del món en el present, i la tendència està arrelada en els fonaments polítics, socials i econòmics de la situació del món contemporani… la lliçó que s’hauria d’extreure d’aquest perillós malson és molt simple: no deixeu que passi. Depén de vosaltres.

Els dijous del Club: Un fill, d’Alejandro Palomas

Alejandro Palomas va guanyar el Premi Joaquim Ruyra 2014, el Protagonista Jove 2016 i el Premi Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 2016 amb Un fill. 

I de què va? En Guillem és un nen introvertit, amb un somriure permanent, i és un àvid lector de tot allò que li cau a les mans. Té només una amiga. Fins aquí tot en ordre. Però rere aquesta aparença de tranquil·litat s’amaga un món fragilíssim, agafat amb pinces i amb un misteri per resoldre. El trencaclosques el configuren un pare en crisi, una mare absent, una professora intrigada i una psicòloga que mira de recompondre el que amaga el nen. Una novel·la coral que traspua sentiments, buits, paraules no dites i un misteri corprenedor. A l’estil d’una novel·la policíaca, el seu pare, una mestra de l’escola i una psicòloga intenten esbrinar què és el que li passa. Innocentment tothom espera que tot plegat es solucionarà recitant la paraula màgica Supercalifragilisticespialidós, que Mary Poppins diu en la seva famosa pel·lícula.

Tant de bo fos un mot que pogués solucionar no només el seu problema sinó el de tots els nens que es senten sols al món.

Aquesta ha estau una lectura  plena de tendresa i intriga que ens ha encat a totes les del Club. Ens hem fet fans d’Alejandro Palomas. Si us agrada la literatura que emociona, no us el podeu perdre.