Tag Archives: Club de Lectura

Els dijous del Club: Un fill, d’Alejandro Palomas

Alejandro Palomas va guanyar el Premi Joaquim Ruyra 2014, el Protagonista Jove 2016 i el Premi Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 2016 amb Un fill. 

índiceI de què va? En Guillem és un nen introvertit, amb un somriure permanent, i és un àvid lector de tot allò que li cau a les mans. Té només una amiga. Fins aquí tot en ordre. Però rere aquesta aparença de tranquil·litat s’amaga un món fragilíssim, agafat amb pinces i amb un misteri per resoldre. El trencaclosques el configuren un pare en crisi, una mare absent, una professora intrigada i una psicòloga que mira de recompondre el que amaga el nen. Una novel·la coral que traspua sentiments, buits, paraules no dites i un misteri corprenedor. A l’estil d’una novel·la policíaca, el seu pare, una mestra de l’escola i una psicòloga intenten esbrinar què és el que li passa. Innocentment tothom espera que tot plegat es solucionarà recitant la paraula màgica Supercalifragilisticespialidós, que Mary Poppins diu en la seva famosa pel·lícula.

Tant de bo fos un mot que pogués solucionar no només el seu problema sinó el de tots els nens que es senten sols al món.

Aquesta ha estau una lectura  plena de tendresa i intriga que ens ha encat a totes les del Club. Ens hem fet fans d’Alejandro Palomas. Si us agrada la literatura que emociona, no us el podeu perdre.

 

 

Anuncis

Els dijous del club: Acte de violència, de Manuel de Pedrolo

actedeviolenciaHem encetat  la novena temporada del Club de lectura celebrant l’ Any Pedrolo amb Acte de Violència, una novel·la de Manuel de Pedrolo del gènere novel·la utòpica, editada l’any 1975 per l’editorial Edicions 62 tot i que l’havia escrit l’any 1961, durant els anys durs de la postguerra i no va passar els controls de la censura franquista. Ara l’ha reeditat l’editorial valenciana Sembra llibres.

Narrada amb la força i l’astúcia d’una de les veus cabdals de la literatura catalana del segle XX, Acte de violència ens situa davant d’un poderós interrogant: què passaria si suméssim forces en una vaga col·lectiva i indefinida? La resposta és un dels llibres més representatius i celebrats de Manuel de Pedrolo. Una novel·la en què aquest aspirant a utopies ens parla de resistència i opressió, de solidaritat i violència, d’implicació i indiferència. Un autèntic clàssic escrit en ple franquisme, guanyador de la primera edició del premi Prudenci Bertrana i censurat fins a la mort del dictador. Però que continua sent d’una esfereïdora actualitat.

Com diu Cesk Freixas al pròleg d’aquesta edició, “en una societat com la nostra, la de les noves tecnologies i la lectura dels titulars, que es queda en la superfície de tot i no pregunta res, llegir Manuel de Pedrolo és una acció revolucionària”.

Els dijous del Club: La Força del vent, de Marta Magrinyà

LaforcadelventCOBERTA.smallL’escriptora Marta Magrinyà va ser l’encaregada de tancar la 8a. temporada del Club de lectura de la Biblioteca. Va venir a parlar del seu llibre editat per CossetàniaLa Força del vent, on recrea el Reus de finals dels anys 50 en una trama d’amor i intriga.

El Divendres Sant de 1952,  Montserrat Ustrell  fuig amb un metge que estava de pas a la ciutat, escapant així d’un vida gris i deixant enrera al marit i als dos fills bessons, el Gori i la Dela amb només quinze anys. L’ adulteri  de la mare marca el futur de la filla, en mig d’una  societat masclista i plena de prejudicis ha d’afrontar la vergonya, l’assetjament  i la por. Però sis anys després, a la corredoria de fruita seca dels Janssana, on treballa la Dela des de fa dos anys, es produirà un robatori que desencadenarà una sèrie de fets que l’ajudaran a trobar la força i els mitjanç per lluitar contra els seu destí i, cercar la llibertat i amb ella la felicitat.

Tot això passa a Reus, una ciutat de provincies en una época  amb les seqüeles de la guerra fraticida,  les ferides són recents; moltes families arrosseguen secrets i misèries inconfessables i els joves són hereus dels fets dels seus avantpassats, alguns en paguen les conseqüències mentre que d’altres intenten arranjar els errors comesos.  Però també hi trobem reflexats altres temes com l’amistat incondicional, l’amor entre persones de classes diferents, la ressignació i l’aceptació del destí marcat per cadascú i les ansies de canviar-lo, la recreació de l’univers femení a l’época i el comerç de la fruita seca al Baix Camp.

Marta Magrinyà neix a Reus l’any 1969. És llicenciada en Ciències de la Informació i ha treballat en comerç internacional, protocol i comunicació. L’any 2006 va guanyar el premi literari de l’Ametlla de Mar i, a partir de llavors, ha publicat sis novel·les amb les quals ha aconseguit molts seguidors fidels al seu estil apassionat inspirat en els grans clàssics d’aventures i amor. Les seves històries són plenes d’intriga, paranys i situacions imprevisibles que volen atrapar el lector fins la darrera página. http://martamagrinya.blogspot.com/

Els dijous del Club: Voliac 2004, d’Anna Molina

voliac_coberta.jpgCulpa, ferides, silencis, secrets, pors, infidelitats, amistats, amor, humor, continents, pobles, llibres, vins, dones i també homes, però en un segon pla… Tot això és el que trobem dins d’una ampolla de Voliac 2004 presentada en forma de novel·la.

Aquesta ha estat la nostra lectura dins el cicle #BibliotequesambDO d’enguany. L’autora del llibre, Anna Molina,  va néixer el 1972 al Priorat, a la Vilella Baixa. La seva infantesa, plàcida, la va passar en un entorn familiar marcat pel descontentament polític dels avis republicans i pel desig de convivència pacífica entre el seu pare andalús i la seva mare catalana. Ja establerta a Barcelona, abandona els estudis de periodisme i màrqueting perquè s’adona que li agrada més l’escriptura creativa que la periodística. Marxa a Anglaterra i quan torna a Catalunya estudia Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona.

Viu a Dinamarca des del 1996, fet que li permet penjar-se l’etiqueta de «bicultural». El coneixement de primera mà de les cultures danesa i catalana es reflecteix de manera molt marcada en la seva narrativa.

Actualment gestiona des de prop de Copenhaguen la producció i la comercialització internacional del vi que elabora a les vinyes familiars del Priorat, els Vil·lusionistes.

L’home de lava va ser la seva primera novel·la que publicà el 2016, i Voliac 2004 el 2017, tots dos publicats per l’editorial Saldonar.  Voliac 2004 comença amb la Júlia Castro, que  viatja de Nova York a París amb l’Alex, el seu marit, per intentar refer la relació en un club d’intercanvi de parelles. Ja a l’hotel, rep una trucada de casa que li canviarà la vida.

En l’actualitat, trenta anys després, la Júlia s’ha convertit en una escriptora d’èxit i viu a la Vilella Baixa, al Priorat, allunyada dels focus. Uns anys més tard d’aconseguir el premi Nobel, rep la visita de l’Adela, que té l’encàrrec de redactar la seva biografia.

A poc a poc, l’Adela coneix les persones de l’entorn de la Júlia: el Marges, el Garbí, la Geperuda… i sobretot la Justa, a qui haurà de perseguir fins a Sud-àfrica per buscar més peces del puzle, que no es completarà fins que torni a Nova York.

Anna Molina se’ns va presentar a la seva primera novel·la, L’home de lava, com una escriptora amb un món creatiu particular. Ara hi torna, amb una història en què els personatges acumulen experiència en escenaris continentals diversos per construir la seva identitat.

Expressió directa, diàlegs elaborats a partir de la vida real, persones que ens són properes en la seva complexitat o en la seva senzillesa, paisatges que ens fan entendre per què cadascú és com és, i el món del vi del Priorat, en concret el Voliac 2004, com a impuls de la narració.

Els dijous del club: Cims Borrascosos d’Emily Brontë

9788496863583El passat dijous a la trobada mensual del Club de lectura de la biblioteca varem visitar Cims borrascosos, una de les grans novel·les del segle XIX que narra la història d’amor tèrbola i apassionada entre Heathcliff i Catherine. Amargat i pertorbat per un passat que no és capaç d’oblidar, Heathcliff malviu per la seva set de venjança i provoca la infelicitat de tots els que l’envolten. L’obra presenta, en un ambient misteriós i tràgic, l’esclat d’una passió violenta, però buida de sensualitat. El clima de puritanisme i la ingenuïtat en la visió d’alguns personatges fan encara més remarcable la intel·ligent concepció de la narració, efectiva i potent, que ha fet que sigui considerada una de les millors novel·les de tots els temps.

Emily Brontë només va publicar una novel·la, Wuthering Heights (Cims Borrascosos, 1847), usant el pseudònim d’Ellis Bell. L’obra va ser ignorada en el seu temps, encara que més tard va ser considerada com un clàssic de la literatura anglesa. Va ser injuriada principalment per la seva estructura, que ha estat comparada amb un conjunt de nines Matryoshka. Durant algun temps es va considerar aquesta novel·la com pertanyent a la primera època de la seva germana Charlotte, l’única que amb Jane Eyre (1847) va tenir reconeixement en la seva època, però durant el segle XX ja es va considerar a Emily com la més dotada de les tres germanes, tant en prosa com en poesia, i a Cims Borrascosos com un dels grans exponents de la literatura britànica del segle XIX.

Els Dijous del club: Mentida, de Care Santos

Care Santos és una autora que ens agrada, i aquest cop al Club hem llegit un llibre dels seus  per a joves, Mentida.  Va començar a escriure als 8 anys i des de llavors no ha deixat de fer-ho no un sol dia de la seva vida. Va estudiar Dret i Filologia, va treballar en diferents mitjans de comunicació i als 25 anys va publicar el seu primer llibre. Des de llavors, ha publicat deu novel·les, sis llibres de relats i una nombrosa obra per a joves i infants. En aquest terreny, és una de les autores més llegides del nostre país, i la seva obra ha estat traduïda a més de 20 idiomes. El 2014 va guanyar el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb la novel·la Desig de xocolata. Ha obtingut, a més, els premis Edebé, Gran Angular, Ramon Muntaner i Protagonista Jove —tot de literatura per a joves— i ha fet d’antòloga del llibre Un deu. Antologia del nou conte català.

mentidaMentida és una interessant proposta per a joves, intriga, emoció i sentiments a flor de pell de la mà d’una de les autores més consagrades del panorama juvenil actual, Care Santos, una autora que és sense cap mena de dubte, garantia d’èxit:

La Xènia lluita per treure bones notes, impulsada per la il·lusió d’entrar a Medicina, però des de fa un temps el seu rendiment és més baix. I és que la Xènia s’ha enamorat, però no d’un noi del seu entorn, sinó d’un fantasma, d’una veu sorgida d’Internet amb la qual comparteix la seva passió per la lectura.

Com que la Xènia és decidida i el seu amor virtual no vol quedar amb ella, es proposa sorprendre’l, de manera que comença les seves investigacions amb les poques dades de les quals disposa.

I resulta que tot és fals, una mentida, ni la foto ni el nom són reals. Qui és en realitat la seva ànima bessona? Penedida per haver descuidat els estudis, ho confessa tot als seus pares, segura d’haver estat víctima d’algun desaprensiu. Però aviat un paquet inesperat li revelarà la identitat del noi amb el qual va compartir les seves més íntimes emocions. El paquet prové de la presó de menors i conté la història d’un assassí.

 

El Dijous del Club: La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

20080926-la20pell20freda2Inquietant, repugnant, fantàstica, una obra mestra…. ningú es queda indiferent amb La Pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Dijous en varem parlar al Club de Lectura, voleu saber de què tracta?

Un antic lluitador de la independència d’Irlanda, desmotivat pels esdeveniments del món occidental, decideix esborrar la seva personalitat i fugir de la societat on viu. Accepta una oferta de treball d’oficial atmosfèric per un any en una illa perduda al mig de l’oceà Atlàntic, on no hi ha més que un far i està lluny de qualsevol ruta marítima.

En aquesta illa només hi ha un habitant, l’oficial de senyals Batís Caffó, que no fa cas ni ajuda l’irlandès, l’ignora tot i la informació que té de l’illa. Així que el protagonista ha de passar sol unes nits assetjat per l’atac d’uns éssers monstruosos en la seva cabana de fusta, que anomena granotots, o, posteriorment, els “citauca”.

Gràcies a la seva astúcia aconsegueix quedar-se al far amb Caffó i així poden resistir als atacs dels granotots. Descobreix com aquest té un d’aquells éssers, la femella Aneris, que no només té domesticat, sinó que també li serveix d’amant. Tot i que l’irlandès primer pensa que els granotots són dolents i volen matar sense motiu, després de conèixer Aneris la desitja i els veu amb sentiments. Però Caffó no s’ho vol creure.

Comença un estudi antropològic sobre la relació entre els dos homes. La solitud i una comunicació que poques vegades és fluida, fa que esdevinguin més aviat oponents que no aliats en la supervivència. Aquest fet es posa de manifest quan l’irlandès comença a fer l’amor amb l’Aneris i experimenta un plaer absolut.

La relació entre ells cada vegada serà més dura, més cruel, fins al punt de provocar la bogeria i suïcidi d’en Caffó, seguida per una solitud desesperant de l’irlandès. Això passa quan li arriba el relleu. Com que no li interessa el més mínim del seu passat usurpa la personalitat de Batís Caffó en el que sembla que sigui una cadena d’usurpacions cada vegada que arriba el nou oficial atmosfèric. En realitat a l’illa mai no hi ha hagut un oficial de senyals.

La novel·la està escrita en primera persona, expressant així els pensaments, adversitats i lluites del protagonista.

AqueSt hivern en podrem veure la versió cinematogràfica a l’Artesana de Falset. Us deixem el tràiler aquí, per anar fent boca.

 

Els Dijous del Club: Licantropia, de Carles Terés

m102licantropia1La lectura del mes del Club va transportar-nos cap al Matarranya i les seves misterioses muntanyes on els llops i els llobaters campaven lliurement fa anys i panys. La història comença l’hivern de 1759, quan mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç, el protagonista de la novel·la,  té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.

L’autor del llibre és Carles Terès, va néixer el 1962 a Barcelona, tot i que els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. És dissenyador gràfic, columnista i escriptor.

Autor de la novel·la Licantropia, premi Guillem Nicolau 2011 (Edicions de 1984, 2013) i finalista al premi Creixells 2014. Ha publicat alguna narració (Cavall Fort, Sorolla’t…) i una selecció d’articles dins el recull 10 anys de Viles i gents (Carles Sancho, ed., Gobierno de Aragón, 2007).

De fet, Terès ha assegurat que “no hauria pogut escriure” la novel·la estant a Barcelona, “hauria fet una cosa diferent”. La novel·la recull el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera, tot i que l’escriptor ha reconegut que “és un problema” d’escriptors de la Franja, ja que aviat els acusen de voler catalanitzar la literatura si empren el català estàndard: “He fet un treball dialectal el més acurat possible, tampoc no volia caure en excessius castellanismes”, ha dit l’autor. “No sóc gens nacionalista en el sentit que em sento de la meva llengua, no m’importa on estiguin les fronteres. Sóc un escriptor aragonès perquè els meus pares són d’allà, hi visc i hi treballo, els meus fills i la meva dona són d’allà, i en llengua, català, ha conclós Carles Terés.

Tal i com diu Ricardo Ruiz Garzón al Quadern de El País, “ Una novel·la, ras i curt, que descobreix un dels millors autors mai sorgits de la Franja. I una nova troballa, per tant, d’Edicions de 1984”.

El Dijous del club: Patria, de Fernando Aramburu

patria“Si tuviera que resumir en pocas palabras el tema central de Patria, mencionaría sin vacilar a las gentes de mi tierra. La novela trata principalmente de ellas, bien que representadas por un puñado de personajes a los que también les tocó vivir una época sangrienta y triste del País Vasco. El relato de sus existencias privadas fue mi tarea. Me abstuve en todo momento de emitir juicios políticos, morales o de qualquier otra índole sobre los personajes, y de sustituir en el interior de ellos la humanidad por la ideología.”

Així s’explicava Fernando Aramburu, autor de Patria, la novel·la que hem llegit (amb el cor encongit) aquest mes al Club de Lectura.  A la Diada de Sant Jordi d’enguany, a Barcelona, Patria resultà ser el llibre més venut en castellà i aquesta tardor ha estat el guanyador del Premio Nacional de narrativa.

Pàtria explica la història de dues famílies que viuen en un poble a prop de Sant Sebastià, famílies al principi unides per una estreta amistat, però aviat enemistades per raons polítiques.

L’acció abasta prop de tres dècades, des de mitjans dels anys vuitanta fins a diversos mesos després de la declaració del cessament definitiu de la violència per part d’ETA a l’octubre de 2011. Malgrat aquesta enemistat, alguns dels fills de les dues famílies segueixen relacionant-se en secret. La primera família prospera econòmicament gràcies a la capacitat emprenedora del pare, qui regenta una empresa de transports als afores del poble. La seva vida i la dels seus familiars canvia de forma brusca en ser ell víctima de l’extorsió d’ETA. Més tard serà assassinat, i aquest fet afectarà de diferents maneres a cada un dels membres de les dues famílies.

A la segona família, un dels fills entrarà a formar part d’ ETA, participarà en una sèrie d’atemptats i acabarà a la presó. Tràgicament acabarà pertanyent al comando que es proposa assassinar al què ha estat el seu veí de tota la vida, el pare dels seus amics.

L’obra ha tingut moltes crítiques, majoritàriament favorables: nosaltres us en proposem dues, amb quina esteu més d’acord? La discusó està servida.

Patria: la gran novel·la fallida. Patricia Gavancho a El Núvol.

Monumental i humana Patria. Manel Haro a Llegir en cas d’incendi.

 

Els Dijous del Club: encetem 8a. temporada

Aquest mes hem retornat a les sessions mensuals del club de lectura de la biblioteca (enguany arriba a la vuitena temporada) amb dues lectures que avui us volem recomanar.

argelaguesArgelagues, de Gemma Ruiz

Argelagues explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre  Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.

portada_mitja-vida_Mitja Vida, de Care Santos

En ple estiu del 1950 cinc noies adolescents internes en un col·legi de monges juguen juntes per última vegada a «Acció o Veritat» o, com elles en diuen, el joc de les penyores. Dues, les bessones Viñó, estan a punt de començar una nova vida, plena d’interrogants, lluny d’allà. L’ocasió és especial i ho saben, però cap d’elles espera que aquesta nit es converteixi en un punt d’inflexió per a algú més i que sense ni tan sols imaginar-ho acabi marcant el seu camí per sempre.

A través de les vides de cinc amigues al llarg de trenta anys, Mitja vida retrata una generació de dones que van haver de construir els seus destins a l’Espanya de la dictadura i la Transició, en un moment en què la hipocresia d’aquells que volien mantenir les formes a qualsevol preu es va enfrontar amb noves mirades sobre l’amistat, l’amor i la llibertat.

Un relat eloqüent i vital sobre com ens afecta el pas del temps, sobre el pes de la culpa i la importància del perdó.