Tag Archives: Clàssics

Roald Dahl 100

proxyLa Biblioteca de Falset se suma a la commemoració del centenari Roald Dahl

Amb motiu del centenari del naixement de l’escriptor Roald Dahl (Llandaf, 1916 – Oxford, 1990), la Biblioteca de Falset  ha preparat un seguit d’activitats i un aparador amb una mostra de la seva obra, que pot veure’s fins a final de novembre. Les activitats previstes comencen justament aquest divendres amb la lectura en veu alta de textos de Dahl a càrrec dels alumnes de 5è de l’Escola Antoni Vilanova de Falset.

Els actes programats es desenvoluparan al llarg de tot el mes de novembre. S’han previst tallers, lectures i contes per a gent de totes les edats i sempre al voltant d’aquest autor gal·lès que, amb més de 250 milions de llibres venuts, està considerat un dels millors escriptors del segle XX. El seu llegat creatiu comprèn des d’obres de literatura infantil i juvenil fins a relats per a adults, guions cinematogràfics o poesia.

Roald Dahl va convertir-se en escriptor de forma casual: durant la II Guerra Mundial se li adreçà l’escriptor C. S. Forester interessant-se per la seva participació en el front africà. Dahl va complaure’l tot escrivint una història anomenada Un tros de pastís, que va publicar la revista ‘Saturday Evening Post’. Va conrear especialment el gènere del relat curt infantil i juvenil, sense oblidar la narrativa per adults, també destacable. Algunes de les seves obres més conegudes són ‘Charlie i la fàbrica de xocolata’ i ‘Matilda’, que van ser portades al cinema i la darrera adaptació ‘El gran amic gegant’, es projectarà al teatre de l’Artesana de Falset el 13 de novembre.

CINECLUB

lleixes_blogspot_com_cineSempre s’ha dit que l’estiu es una bona època per a llegir clàssics, aprofitant les vacances i que tots tenim una mica mes de lleure.  És un bon moment – o no- per al Guerra i pau, Madame Bovary, Moby Dick….
Ben mirat però, l’estiu també pot ser ideal per animar-se a descobrir o revisar alguns dels grans clàssics del cinema, tenint en compte que la cartellera fluixera a l’estiu i que a la TV en obert tenen el mal costum de no programar pel·lícules de mès de trenta anys.
Si no sabeu per on començar, i us agradaria que els vostres fills s’instruïssin  mínimament , us recomanem la lectura de Cineclub, de David Gilmour:  podeu fer com el protagonista de la història.

David Gilmour és un crític de cinema sense feina que intenta convèncer el seu fill Jesse, de quinze anys, que faci els deures. Quan s’adona que en Jesse està començant a veure el tema de l’escola com una cosa pesada i carregosa, ofereix al seu fill un tracte ben poc convencional: pot deixar d’anar a l’escola i no treballar ni pagar lloguer, però haurà de veure tres pel·lícules setmanals amb el seu pare. Setmana rere setmana, asseguts al sofà, pare i fill miren pel·lícules de tota mena, des d’Amor a boca de canó fins a La llavor del diable passant per Showgirls i pel·lícules d’Akira Kurosawa, Martin Scorsese, Brian DePalma, Billy Wilder, entre d’altres. Les pel·lícules els ajuden a parlar sobre la vida d’en Jesse i els seus petits drames sentimentals amb jovenetes volubles que li trenquen el cor a cada separació.
Cineclub és un relat autobiogràfic brillant i poc convencional sobre la relació entre un pare i un fill en el difícil procés de l’adolescència, en què els protagonistes, a mesura que en el cineclub setmanal parlen de dones, música, feina, drogues, diners, amor i amistat, veuen com les seves vides cambien de manera sorprenent.

índexAra bé, si voleu anar per feina, a la biblioteca disposem dels  clàssics mès coneguts (Casablanca, Mogambo, El Tercer hombre, Rebelde sin causa, La Doce vita ) però també en tenim d’altres de menys anomenada que són també imprescindibles per a una cultura cinematogràfica bàsica,  com per exemple Tot sobre Eva, de Joseph L. Mankiewicz, Ninotchka, d’ Ernst Lubitsch, Un, dos tres, de Billy Wilder o perquè no, un clàssic “made in Spain”, Bienvenido, Mister Marshall, de Luis Garcia Berlanga.

L’estiu dóna per a molt! No dubteu en fer un tomb per la nostra secció de Clàssics del cinema.

El Testament de John Silver, de Josep Vallverdú

No és el primer cop que Josep Vallverdú  escriu una història sobre un personatge literari i li perllonga la vida a través de la seva recreació. Ho havia fet amb El Viatge del Dofí rialler (el retorn de Jim Hawkins a l’Illa del tresor) i en Les Raons de Divendres (a partir de Robinson Crusoe, de Dafoe).

El Testament de John Silver parteix d’aquesta idea, d’una pregunta que de vegades ens fem molts lectors quan tanquem la darrera pàgina d’una bona història: ens preguntem què passaria, a partir de llavors,  amb aquests personatges, que es queden per sempre més en la nostra ment?

Qui no ha intentar continuar en la seva imaginació aquell argument que ens ha fet gaudir de la lectura? En aquest sentit, podríem dir que les segones parts són gairebé consubstancials al fet de llegir, perquè tots els lectors, en un moment o altre, continuem donant vida als personatges dins del nostre cap…

Possiblement sigui per això que resulta tan espinós escriure segones parts d’una obra, sense decebre allò que n’esperen els lectors.

Josep Vallverdú fa aquest exercici, l’escriu… i se’n surt amb bon nota. I ens dóna la resposta a la pregunta d’ on devia anar a parar John Silver? I ho fa des del carinyo, el rigor, el respecte i, sobretot, mantenint una línia narrativa, un estil que lliga El Testament amb L’Illa del tresor.

No es casual que Vallverdú hagi estat traductor de Stevenson i de la mateixa Illa del tresor . El coneixement de l’obra d’Stevenson i del seu estil narratiu es deixa notar al llarg de tota l’obra, amb la qual cosa el lector té la sensació -gairebé la certesa- d’estar vivint l’aventura original, la continuació “natural” del clàssic.

De la mateixa manera que a l’Illa és Jim qui estira els fils de la trama, a El Testament també, i ho fa rebent un relleu físic, tangible, la ullera que Silver li deixa com a herència, una transició narrativa gens forçada, lògica al meu entendre.

A partir d’aquí, la descoberta d’un manuscrit ens ajuda a seguir la sort de Silver fins al darrer dels seus dies. Penso que aquest recurs del manuscrit trobat sigui, possiblement, la millor manera de donar versemblança literària a la continuació de la història, on Vallverdú s’hi recrea amb un lèxic ric i cultivat i una ambientació que ens trasllada al món dels pirates i del segle XVIII anglès. El relat resulta, estilísticament,  fresc i viu, es deixa llegir amb fruïció, aventures clàssiques en una illa, l’Illa, omnipresent.

Vallverdú es mira el personatge de Jonh Silver a través dels ulls de Jim Hawkins, Jim, i s’hi deixa veure l’afecte que li professa, l’atracció que sent per aquest personatge de la literatura a qui en un moment de la novel·la recorda d’aquesta manera: “Malgrat la intrínseca mala peça del personatge, jo no podia oblidar que, de tots els expedicionaris que havien pres part en l’aventura de l’Illa, ell era el que m’havia estat més proper. Com una mena d’oncle, trampós i gens de fiar, però, en definitiva, fascinant”(p.28). Es difícil definir amb tan poques paraules l’atracció que generacions de lectors han sentit pel que és, indiscutiblement, el PIRATA. Qui és, en realitat, el protagonista de l’Illa del Tresor?

Podeu llegir també aquest article a la web de Josep Vallverdú.